TERRA FERMA

ORNAMENTO
ICONA XXI
TERRA FERMA
ANDROIDS IN THE WOODS
LOVE
FOSC
ESFORÇ
BLANC
FE
DEVOTOS
PATRIOTAS
ZOOiLÓGICO
ALGO EN LO QUE CREER
FIGURAS
FLOWERS FOR FRANCO
PAIN
HOLY DAYS
Roma B.C-19
LA PELL DEL RAVAL
WOK NOTES

INFO

_________

CAT

2020

El món es va apagar. Feia anys que portava aquesta idea al cap. En fa més que la porto al cos.

Feia temps que em demanava com podia alçar amb la meva càmera les arrels de l’illa per mostrar-les al món. Des de sempre m’ha obsessionat fer visible allò invisible als ulls mitjançant la fotografia. I això resulta una paradoxa, quasi una contradicció. Perquè la màquina està dissenyada per captar la realitat en un instant: deixar fixada en una imatge la continuïtat d’allò que mai deixam de veure, ni quan dormim.
El 2020, el món es va apagar perquè una pandèmia mundial ens va obligar a aturar-nos. Com en un acte fotogràfic global, el món va quedar congelat. Els cotxes i les persones van deixar de circular, els avions van deixar d’enlairar-se i d’aterrar, i els vaixells van quedar amarrats. Per primera vegada en molts anys, l’illa va quedar en silenci.
De nin no entenia per què a ca nostra li deien “La Illa de la Calma”. Allò que els altres en deien calma, per als que hem nascut a Mallorca era simplement la nostra forma de vida habitual. Des de petit he sentit els meus majors queixar-se de com hem anat venent la nostra tranquil·litat i la nostra manera de viure als estrangers. Em va caldre viatjar i viure a fora per adonar-me que realment aquesta illa proposava un ritme vital més armònic amb la terra. Un ritme que també ha estat colonitzat i alterat per tots aquells que han vengut de fora buscant calma i ens han portat la seva velocitat.
Feia anys que portava aquest projecte dins el cap. Els projectes neixen com a intuïcions, intuïcions que es converteixen en idees. Idees que al principi són petites, fràgils, quasi imperceptibles perquè les albirem des de molt lluny. Sense saber ben bé com ni per què, algunes d’aquestes petites idees ens criden amb molta força, com les sirenes a Odisseu. T’atrauen de tal manera que no pots evitar acostar-t’hi. A mesura que ho fas, la idea va creixent, va agafant forma i es fa tan gran dins teu que arriba un moment en què ja no la pots contenir. No et queda més remei que agafar la càmera i sortir a fotografiar. És llavors quan la idea comença a adquirir el seu propi cos.
Va voler la causalitat que quan el món es va apagar jo fos a Mallorca, i que aquella aturada convertís la idea en una força tan gran que m’obligués a sortir i començar a fotografiar. Va ser aquell 2020 quan vaig entendre clarament que sempre he estat un nàufrag dins una illa d’un món que va a la deriva.
La deriva, com a forma de creació, consisteix a deixar anar les rutines, desplaçar-se per un territori sense altra voluntat que descobrir-lo i observar-lo. I això és exactament el que vaig fer una vegada més.
Anar a la deriva dins una illa em va semblar un gest prou poètic. Durant un any vaig conduir sense destí, sense més objectiu que travessar carreteres, arribar a cruïlles desconegudes i aturar-me a fotografiar quan sentia que ho havia de fer.Volia recórrer els paisatges de la meva infantesa, fotografiar les muntanyes de les rondalles, caminar pels senders que transitaren els qui, abans que jo, també varen naufragar aquí.
La càmera, com una arma, es dispara. La diferència és que, cada vegada que un arma es dispara, quelcom que existia desapareix: la bala fa un forat, trenca, estripa, provoca una ferida. En canvi, cada vegada que la càmera es dispara, quelcom que no existia apareix. S’hi fa present una fotografia que queda fixada.
Les ferides tenen moltes formes. N’hi ha que són visibles, però la majoria no es veuen. Deien els meus majors, aquells que varen naufragar abans que jo en aquesta illa, que la terra ens sosté, però que per això mateix també pateix. Que l’hem de saber escoltar, entendre què demana i saber-la cuidar. La terra pateix; nosaltres la fem patir. Li fem ferides que quedaran obertes.
Vaig voler recórrer l’illa per fotografiar totes aquestes ferides obertes: carreteres, xalets, piscines, hotels, venzineres, xiringuitos… Ferides que el paisatge suporta i que el van malmetent. Ferides que no deixam que cloguïn, que romanen obertes i que converteixen casa nostra en una terra plena de traus.
Feia anys que duia aquesta idea al cap; fa encara més temps que la duc al cos. I, enmig d’aquesta deriva comprenc que ca nostra no és només un tros de terra al mig del mar. És un cos fet de fang, pedres i terra rotja. Un esser que respira, pateix i ens sosté. Un cos que hem anat esqueixant sense voler sentir els seus crits silenciosos.

____

ENG

2020

The world shut down. I’d had this idea in mind for years. I’d stored it in my body even longer.

I’d been asking myself how I could use my camera to pull up the island’s roots and expose them to the world. I’ve always been obsessed with making the invisible visible through photography. Which is a paradox, a contradiction almost, because the device is designed to capture reality in a moment: to freeze in an image the continuity of what we never stop seeing, not even when we’re asleep.
In 2020, the world shut down because a global pandemic forced us to grind to a halt. As if in a worldwide photographic act, the world froze. Cars and people stopped moving around, planes no longer took off or landed, ships were moored. For the first time in many years, the island was silent.
As a boy, I couldn’t figure out why our homeland was called “la isla de la calma”. For those of us born in Majorca, what others described as “calma” (peaceful) was simply our usual way of life. Ever since I was a child I’ve heard my elders complain about how we’ve gradually traded our peace and quiet, our lifestyle, to foreigners. Not until I travelled and settled elsewhere else did I realise that the island’s vital rhythm really is more consistent with the land. A rhythm that has also been changed by all those who have come from other places in search of peace and quiet, bringing with them their own speed.
I’d had this project in mind for years. Projects are born as intuitions, intuitions that are transformed into ideas; ideas that at first are small, fragile, almost imperceptible, because we glimpse them from afar. Without exactly knowing how or why, some of these small ideas lure us persuasively, like the Sirens lured Odysseus. They’re so attractive that we can’t help approaching them and, as we do, they grow and evolve, eventually becoming so large that we can no longer contain them. All we can do then is pick up our cameras, go out and take pictures. And that’s when the ideas begin to develop a shape of their own.
Chance would have it that when the world shut down, I was in Majorca. The standstill added such strength to my idea that it forced me to go out and start photographing. 2020 was the year I clearly understood that for my entire life I’ve been a castaway on an island in a world adrift.
As a form of creation, the drift consists in letting go of routines, in moving around with the sole intention of discovering and observing. Once again, this is exactly what I did.
I thought that being a castaway on an island was quite poetic. For a whole year I drove with no destination, with the only purpose of travelling roads, reaching unknown crossroads and stopping to take pictures whenever I felt the need. I wanted to revisit the landscapes of my childhood, to photograph the mountains in fables, to tread the paths journeyed by those who had been cast away previously.
Like a weapon, the camera shoots. The only difference between the two is that when a weapon is fired, something that once existed disappears. The bullet bores a hole, ruptures, tears, causes a wound. On the other hand, when the camera shoots, something that didn’t exist previously appears. A photograph emerges and is fixed.
Wounds take on many shapes. Some are visible, but most are not. My elders, those who had been stranded on this island before me, used to say that the land sustains us and yet, for that reason precisely, it suffers; that we have to learn to listen to it, learn to understand its needs and look after it. The land suffers. We make it suffer. The wounds we inflict on it won’t heal.
I wanted to travel the island to photograph all these unhealed wounds: roads, bungalows, swimming pools, hotels, petrol stations, beach bars … Wounds that the landscape bears, that damage it slowly. Wounds that we don’t allow to heal, wounds that remain open, turning our home into a land of potholes.
I’d had this idea in mind for years; I’d stored it in my body even longer. In the midst of this drift, I understand that our home is more than just a piece of land in the middle of the sea. It’s a body made of mud, stones and red soil. A being that breathes, suffers and sustains us. A body we have torn asunder, trying not to hear its silent cries.

 

previous
next
close

INFO

_________

CAT

2020

El món es va apagar. Feia anys que portava aquesta idea al cap. En fa més que la porto al cos.

Feia temps que em demanava com podia alçar amb la meva càmera les arrels de l’illa per mostrar-les al món. Des de sempre m’ha obsessionat fer visible allò invisible als ulls mitjançant la fotografia. I això resulta una paradoxa, quasi una contradicció. Perquè la màquina està dissenyada per captar la realitat en un instant: deixar fixada en una imatge la continuïtat d’allò que mai deixam de veure, ni quan dormim.
El 2020, el món es va apagar perquè una pandèmia mundial ens va obligar a aturar-nos. Com en un acte fotogràfic global, el món va quedar congelat. Els cotxes i les persones van deixar de circular, els avions van deixar d’enlairar-se i d’aterrar, i els vaixells van quedar amarrats. Per primera vegada en molts anys, l’illa va quedar en silenci.
De nin no entenia per què a ca nostra li deien “La Illa de la Calma”. Allò que els altres en deien calma, per als que hem nascut a Mallorca era simplement la nostra forma de vida habitual. Des de petit he sentit els meus majors queixar-se de com hem anat venent la nostra tranquil·litat i la nostra manera de viure als estrangers. Em va caldre viatjar i viure a fora per adonar-me que realment aquesta illa proposava un ritme vital més armònic amb la terra. Un ritme que també ha estat colonitzat i alterat per tots aquells que han vengut de fora buscant calma i ens han portat la seva velocitat.
Feia anys que portava aquest projecte dins el cap. Els projectes neixen com a intuïcions, intuïcions que es converteixen en idees. Idees que al principi són petites, fràgils, quasi imperceptibles perquè les albirem des de molt lluny. Sense saber ben bé com ni per què, algunes d’aquestes petites idees ens criden amb molta força, com les sirenes a Odisseu. T’atrauen de tal manera que no pots evitar acostar-t’hi. A mesura que ho fas, la idea va creixent, va agafant forma i es fa tan gran dins teu que arriba un moment en què ja no la pots contenir. No et queda més remei que agafar la càmera i sortir a fotografiar. És llavors quan la idea comença a adquirir el seu propi cos.
Va voler la causalitat que quan el món es va apagar jo fos a Mallorca, i que aquella aturada convertís la idea en una força tan gran que m’obligués a sortir i començar a fotografiar. Va ser aquell 2020 quan vaig entendre clarament que sempre he estat un nàufrag dins una illa d’un món que va a la deriva.
La deriva, com a forma de creació, consisteix a deixar anar les rutines, desplaçar-se per un territori sense altra voluntat que descobrir-lo i observar-lo. I això és exactament el que vaig fer una vegada més.
Anar a la deriva dins una illa em va semblar un gest prou poètic. Durant un any vaig conduir sense destí, sense més objectiu que travessar carreteres, arribar a cruïlles desconegudes i aturar-me a fotografiar quan sentia que ho havia de fer.Volia recórrer els paisatges de la meva infantesa, fotografiar les muntanyes de les rondalles, caminar pels senders que transitaren els qui, abans que jo, també varen naufragar aquí.
La càmera, com una arma, es dispara. La diferència és que, cada vegada que un arma es dispara, quelcom que existia desapareix: la bala fa un forat, trenca, estripa, provoca una ferida. En canvi, cada vegada que la càmera es dispara, quelcom que no existia apareix. S’hi fa present una fotografia que queda fixada.
Les ferides tenen moltes formes. N’hi ha que són visibles, però la majoria no es veuen. Deien els meus majors, aquells que varen naufragar abans que jo en aquesta illa, que la terra ens sosté, però que per això mateix també pateix. Que l’hem de saber escoltar, entendre què demana i saber-la cuidar. La terra pateix; nosaltres la fem patir. Li fem ferides que quedaran obertes.
Vaig voler recórrer l’illa per fotografiar totes aquestes ferides obertes: carreteres, xalets, piscines, hotels, venzineres, xiringuitos… Ferides que el paisatge suporta i que el van malmetent. Ferides que no deixam que cloguïn, que romanen obertes i que converteixen casa nostra en una terra plena de traus.
Feia anys que duia aquesta idea al cap; fa encara més temps que la duc al cos. I, enmig d’aquesta deriva comprenc que ca nostra no és només un tros de terra al mig del mar. És un cos fet de fang, pedres i terra rotja. Un esser que respira, pateix i ens sosté. Un cos que hem anat esqueixant sense voler sentir els seus crits silenciosos.

____

ENG

2020

The world shut down. I’d had this idea in mind for years. I’d stored it in my body even longer.

I’d been asking myself how I could use my camera to pull up the island’s roots and expose them to the world. I’ve always been obsessed with making the invisible visible through photography. Which is a paradox, a contradiction almost, because the device is designed to capture reality in a moment: to freeze in an image the continuity of what we never stop seeing, not even when we’re asleep.
In 2020, the world shut down because a global pandemic forced us to grind to a halt. As if in a worldwide photographic act, the world froze. Cars and people stopped moving around, planes no longer took off or landed, ships were moored. For the first time in many years, the island was silent.
As a boy, I couldn’t figure out why our homeland was called “la isla de la calma”. For those of us born in Majorca, what others described as “calma” (peaceful) was simply our usual way of life. Ever since I was a child I’ve heard my elders complain about how we’ve gradually traded our peace and quiet, our lifestyle, to foreigners. Not until I travelled and settled elsewhere else did I realise that the island’s vital rhythm really is more consistent with the land. A rhythm that has also been changed by all those who have come from other places in search of peace and quiet, bringing with them their own speed.
I’d had this project in mind for years. Projects are born as intuitions, intuitions that are transformed into ideas; ideas that at first are small, fragile, almost imperceptible, because we glimpse them from afar. Without exactly knowing how or why, some of these small ideas lure us persuasively, like the Sirens lured Odysseus. They’re so attractive that we can’t help approaching them and, as we do, they grow and evolve, eventually becoming so large that we can no longer contain them. All we can do then is pick up our cameras, go out and take pictures. And that’s when the ideas begin to develop a shape of their own.
Chance would have it that when the world shut down, I was in Majorca. The standstill added such strength to my idea that it forced me to go out and start photographing. 2020 was the year I clearly understood that for my entire life I’ve been a castaway on an island in a world adrift.
As a form of creation, the drift consists in letting go of routines, in moving around with the sole intention of discovering and observing. Once again, this is exactly what I did.
I thought that being a castaway on an island was quite poetic. For a whole year I drove with no destination, with the only purpose of travelling roads, reaching unknown crossroads and stopping to take pictures whenever I felt the need. I wanted to revisit the landscapes of my childhood, to photograph the mountains in fables, to tread the paths journeyed by those who had been cast away previously.
Like a weapon, the camera shoots. The only difference between the two is that when a weapon is fired, something that once existed disappears. The bullet bores a hole, ruptures, tears, causes a wound. On the other hand, when the camera shoots, something that didn’t exist previously appears. A photograph emerges and is fixed.
Wounds take on many shapes. Some are visible, but most are not. My elders, those who had been stranded on this island before me, used to say that the land sustains us and yet, for that reason precisely, it suffers; that we have to learn to listen to it, learn to understand its needs and look after it. The land suffers. We make it suffer. The wounds we inflict on it won’t heal.
I wanted to travel the island to photograph all these unhealed wounds: roads, bungalows, swimming pools, hotels, petrol stations, beach bars … Wounds that the landscape bears, that damage it slowly. Wounds that we don’t allow to heal, wounds that remain open, turning our home into a land of potholes.
I’d had this idea in mind for years; I’d stored it in my body even longer. In the midst of this drift, I understand that our home is more than just a piece of land in the middle of the sea. It’s a body made of mud, stones and red soil. A being that breathes, suffers and sustains us. A body we have torn asunder, trying not to hear its silent cries.

 

Related Projects